A vegades les sèries s’acaben acceleradament i no hi ha temps per pensar un final millor però potser que ens ho miréssim una mica abans de fer segons què.
Beth: La noche que nos conocimos, o que volvimos a encontrarnos, ¿qué llevaba puesto?
Mick: Unos vaqueros, una camisa a rayas y una chaqueta beige.
B: ¿Y los zapatos?
M: Ibas descalza
B: ¿Cómo te puedes acordar de eso?
M: Porque te quiero.
Per una vegada, i espero que no serveixi de precedent, parlaré del final d’una sèrie, és que no m’hi he pogut estar. Així doncs, qui no ho vulgui saber que no continuï llegint, esteu avisats. Aquest és el final de Moonlight, probablement un dels més nyonyos i horrorosos que he vist mai (al mateix nivell, potser, de Fugitivos).
Segurament hi va tenir alguna cosa a veure la vaga de guionistes de la primavera passada que va provocar que (malauradament o per sort, depenent del cas) moltes sèries acabessin abans d’hora, però la veritat és que dubto que Moonlight hagués tingut una segona temporada, tot i que segurament no s’hauria acabat tan bruscament.
Potser és que estic morta per dins (com el Chandler de Friends, que deia que no podia plorar amb la mort de la mare de Bambi) però no m’emociona gens, i la resta de la història tampoc. He de reconèixer que m’atreuen moltíssim els vampirs i trobo molt guapo a l’Alex O’Loughlin (ja des de The Shield) però el resultat és bastant penós (per ara ho estan resolent millor a True blood).
